Este és un treball fet des de l’estómac i el cor. Amb sons més naturals, despullats i autèntics. Cançons amb vibració pròpia que busquen l’essència. Bioritmes nascuts de l’entranya. Amb lo fetge i els pulmons. Melodies i arranjaments elementals i lluminosos.
Lo disc parla de memòria històrica, amor, justícia, vida, mort, feminisme, amistat… i ho fa relacionant tots estos sentiments i realitats amb los principals òrgans del cos humà, de manera que cada cançó està vinculada a un òrgan en concret i les emocions que genera. Biologia de la música. Anatomia de l’arrel. Lo meu disc més visceral. L’origen de tot.
La salicòrnia és una planta de poc més d’un pam que es troba a zones costaneres i als màrgens dels aiguamolls i que creix de manera espontània i constant, com les melodies. Resistent a la sal i arrelada a la terra, defensa el litoral Mediterrani amb les seues raïls i fa de protecció natural de les platges davant dels temporals marítims. En estes situacions difícils, de vegades es troba sola i desemparada, com los humans davant la vida.
S’usa amb finalitats culinàries (dos dels seus altres noms són espàrrec de mar i amanida de pobre) i té qualitats medicinals: va bé per a curar ferides, com les cançons. Coneguda també com a sosa, amb ella es feia sabó i vidre. Mantenia nets lo cos i la mirada. Com la música. Durant l’any és verda i a la tardor canvia al roig intens. Los colors de l’ecologia i la revolució.
Les cançons d’este disc són com la salicòrnia: alegres, valentes, guaridores, intrèpides i resilients i estan fetes sense pressa, com un esmorzar de diumenge, com lo creixement d’una planta. La música com a última trinxera. La cultura com a eina de transformació social, com a línia de defensa. Són cançons de llum, llibertat i somriures. Històries quotidianes que vos emocionaran. Salicòrnia: un cor dolç i salvatge que us bombejarà rius de vida. Bateguem junts?
Hi ha persones que són punts de llibre i sempre hi vols retornar. Esdevenen jardí vital en una eterna primavera. També sovint tornem als llocs per a tornar a les persones, als moments, a les olors, no debades la memòria olfactiva diuen que és l’última que es perd quan ja quasi ho hem oblidat tot. I és que les coses més importants no són coses. Cada cançó d’este disc és un punt de llibre al qual pots acudir sempre que vulgues. Obri’l, passa les pàgines, olora el paper. Cada capítol és una història plena de tendresa i lluita, un paisatge vist des de diverses finestres, que la pluja a cada terra cau diferent.
Com si el món particular de cadascú de natros fos un petit laberint, fes servir les cançons com a fil d’Ariadna per a passejar-hi i trobar sempre la sortida, que fa més la constància d’una gota que la força d’una onada. No sempre es pot guanyar però no totes les derrotes són irreversibles i hi ha promeses que acaben complint-se. Despentina’t els costums, viu lo present. Fem camí, que la vida mai no abandona els valents. No tinguem temor de les paraules, no fiquem nom a les coses, vivim-les. Que l’alegria quant més s’utilitza molt menys es gasta.
L’any 1952 naixia a Tortosa GEMINIS, revista cultural impulsada per Gerard Vergés (1931) i Jesús Massip (1927). En plena dictadura franquista, amb censura tant ideològica com lingüística, van publicar 43 exemplars, fins el 1961. Del fet de ser dos rau el nom de GEMINIS; també li van dir així perquè es podia llegir igual en català que en castellà: lo títol el posaven en majúscules i com en aquells temps les majúscules no s’accentuaven, burlaven, així, la censura ja d’entrada. Era un publicació d’Art Total: literatura, pintura, teatre, música, fotografia, cine. Una finestra oberta al món.
Bona part d’este projecte s’inspira en aquella revista. Este disc vol recuperar la memòria democràtica col·lectiva d’aquell atreviment d’immensa vàlua literària i històrica i homenatjar els seus fundadors.
Aquí i avui, GEMINIS també és crit, sospir, aigua, terra, protesta, proposta, raó, cor. GEMINIS és esperança, pau, dignitat, humiltat, paisatge humà. GEMINIS són dos móns: lo nord, amb sobrepés, i el sud, amb desnutrició.
Que mai més un idioma, una ideologia, una religió, una pàtria, sigue prohibida, imposada o utilizada com a pretext per a la confrontació. Tenim lo dret i el deure de conviure en pau, de llegar un planeta que pugue mirar-se a l’espill i aguantar-se la mirada. Cal remoure consciències. Som hereus d’un futur encara per construir. Encara hi som a temps.
Diuen que allò que no s’ha vist mai en realitat no existix. També diuen que, d’alguna manera, estem tots connectats a través del temps i l’espai. Que per molt que passen los anys les experiències són cícliques, que -tard o prompte- tot torna, només que amb una altra aparença. Simplement hem d’estar atents a estos canvis de vegades imperceptibles, atents a tot allò que ens envolta. Llavors podrem descobrir que hi ha més sentiments que ens unixen que no pas que ens separen.
Lo paisatge, la guerra, l’exili, l’amor a la terra… Són temes comuns a molts escriptors, a moltes èpoques. Les mateixes temàtiques en boca de diferents autors, publicades en anys diferents però amb un fil conductor similar, lo mateix esperit. L’escriptor inexistent vol posar de manifest la universalitat i la intemporalitat de la literatura creant un collage literari que unix textos d’una trentena d’escriptors, la meitat dels quals de la Terra de l’Ebre i territoris veïns (com la franja d’Aragó o el Maestrat) i la resta, d’autors en llengua catalana o castellana. Retalls que, lligats adequadament, formen un nou text fins ara inexistent i que posen de manifest fins a quin punt els escriptors, sense saber-ho, estan units en el temps a través de temàtiques comunes que han marcat la seua literatura i, per tant, la seua vida. També es vol evidenciar la riquesa que suposa el bilingüisme, una realitat que l’espectacle aborda amb la mateixa naturalitat i normalitat amb què els ciutadans hi conviuen en lo seu dia a dia. Així, els rius i la llengua apareixen com a elements vehiculars, com a cruïlla que uneix esta terra màtria.
L’important a la vida no és tant lo que ens passa si no com ho afrontem. Todo es relativo és un viatge pel món dels sentiments, un tren que recorre els contrastos de la vida, on cada cançó és una estació. Lo disc ens parla de mirades tristes i alegres, d’ànimes ferides de silenci, de cors rovellats, del dret que tots tenim a equivocar-nos. Mos suggerix que s’haurien de jubilar les presses o que la pàtria no és un lloc sinó una bona companyia.
En una societat en la que sembla que tot es susceptible de ser etiquetat, i en conseqüència també la música, les cançons que ens oferix Montse Castellà amb lo seu grup Isla de Buda no s’enquadren en un únic estil sinó que visiten diferents atmosferes musicals dins d’una mateixa coherència conceptual. Hi podem trobar cançons de pop melòdic que utilitzen l’essència de la cançó d’autor, motius folk, guitarres acústiques, pinzellades de bases rítmiques construïdes amb loops de percusió, violins o mandolines que li donen a l´àlbum un toc diferencial, perquè res no és impossible ni res està tan lluny. Tot és relatiu. Todo es relativo.
L’Illa de Buda existix realment al Delta de l’Ebre. És un dels últims espais paradisíacs que ens queden. Una mescla d’aigua, terra i sentiments. Una illa que ha forjat el temps i els hòmens i les dones amb molt de treball, esforç i estimació. Isla de Buda també és un espai per a la música. Una mescla de notes, persones i sentiments.